UNA CASA DINS DEL BOSC
Personatge principal: Un home de trenta anys
Narrador: Intern
Lloc: En una casa dins d'un bosc
El rellotge va marcar les nou. En aquell moment es va sentir el timbre de la porta.
 |
| Añadir leyenda |
Jo no esperava cap visita però sabia més o menys qui era, vaig alçar-me del sofà i vaig anar cap a la porta. Vaig mirar per l’espiell; era el pizzer.
Li obrí la porta, el vaig pagar i ell abans d'anar-se’n em va comentar:
-Què solitari et trobes aquí tot sol enmig d’aquest bosc, no trobes a faltar un poble o una ciutat?
-Per a res! Aquí et trobes de meravella, sense cap molèstia.
-A mi també m’agradaria tindre una casa així però amb el meu sou. . . En fi, he d’anar-me’n ja, adéu i bona nit.
-Adéu i dóna-li records a Jordi, el teu cap i el meu amic! (D’una altra manera seria impossible que cap altra pizzeria em portara cap comanda).
Vaig entrar en casa i em vaig asseure en el sofà a menjar-me la pizza, després de fer-ho vaig mirar una estona la televisió.
Després d’una mitja hora vaig escoltar un soroll fora el qual no em va importar molt però un quart d’hora després vaig escoltar un altre soroll més fort encara.
Vaig pensar que eren llops que estaven prop i en aqueix mateix moment se’n va anar la llum.
-Quina sort!
Vaig esperar a que se n’anaren els llops i vaig eixir a veure la caixa de fusibles de la llum amb una llanterna i una escopeta per si els llops tornaven. Vaig mirar els voltants i no vaig trobar cap rastre dels llops o qualsevol altre animal cosa que em va estranyar moltíssim, a punt d’obrir la caixa de fusibles vaig notar una cosa darrere de la meva esquena, vaig donar mitja volta i no hi havia res però en el moment de girar-me per obrir la caixa em vaig adonar que hi havia una figura d’un home alt i d’esquenes a una certa distància.
-Hola! S’ha perdut?
L’home, de repent, va desaparéixer sense deixar cap rastre, com si s’haguera esfumat, jo, aterrit, vaig entrar ràpidament en casa i vaig tancar la porta amb clau i vaig tancar les finestres.
Però en aquell moment em vaig adonar que era massa tard, aqueixa cosa ja estava en la cuina. Era alta, molt alta i no tenia rostre. Ràpidament me’n vaig anar cap al celler i també vaig tancar la porta amb clau. Però aqueixa cosa estava colpejant la porta, no hi havia cap lloc on amagar-me per tant, tan sols podia posar-me en un racó i tancar el ulls. Ho vaig fer quan el monstre va desfer la porta, finalment. S’escoltava com baixava el escalons poc a poc, no hi havia cap escapatòria possible. Escoltava el monstre cada vegada més prop de mi, quan ja estava davant meu vaig escoltar un altre so, el d’un timbre i de sobte…
Em vaig despertar…
Em trobava en el sofà, aterrit. Vaig alçar-me per veure qui era però no m’atrevia a mirar per l’espiell.
-Qu... Qui... Qui és?
-Sóc el pizzer.
